Norma és una de les obres més riques del repertori italià del bel canto no només per la bellesa ingràvida de les seves melodies, que, al cap i a la fi és el toc màgic de Bellini, sinó perquè, en els temes que tracta, va més enllà del socorregut díptic d'amor i mort.
Norma guarda un altre tema central, que és el del paper que tenen les religions en les societats, i com una religió organitzada i jerarquitzada pot impedir l'alliberament del poble. Norma, la primera sacerdotessa de la seva comunitat, evita absolutament, l'enfrontament amb Roma, no per una convicció pacifista, o per prudència, sinó per un interès privat: està enamorada de Pollione, el líder romà, ha tingut dos fills amb ell, i maniobra per aconseguir una pau –en l'ària més coneguda de l'òpera, Casta diva– que en realitat significa una rendició i una humiliació.

Amb Els Amics del Liceu