Aquest gener hem dit adéu a en Quico Lluch i a en David Pérez, el “Damon”. Un no prou gran i l'altre, encara massa jove. La trajectòria alellenca d'en Quico és coneguda i estimada. Present al carrer, amb la càmera, a les festes, gaudint-les o guiant-les, i en moltes converses que avui semblen poques. Era d'aquelles veus que sempre hi eren… i que, quan no hi eren, es feien sentir. D'en Damon, molts el recordem en un altre moment vital. Quan érem joves... de veritat... compartíem inquietuds al fòrum de joves que va inaugurar Can Gaza, quan a l'ara regidor Zueras el coneixiem com “Papa Cristo”. Temps en què canviar el món des d'una sala municipal era una necessitat totalment assumible. El David formava part d'aquella energia.

No es tracta només de recordar dues persones, sinó de reconèixer què representaven. Estem inmersos en debats importantíssims que desde moltes vessants es plantegen la idea dels ”models de poble”, sovint descuidem que no són els carrers o les cases les que marquen quina és la identitat duna població... la identitat no és fixa, depèn de qui s'arremanga per sostenir-la cada dia. Dels que militen culturalment i treballen en la pràctica comunitària.

Aquesta mateixa militància es manifesta també en la part més lúdica de la vida col·lectiva. El concurs de truites o el Carnestoltes, que celebrem el cap de setmana del 14 de febrer, en són bons exemples. Actes senzills, sense transcendència aparent, però carregats de sentit. Espais on retrobar el carrer i la festa, una manera de reconèixer-nos. Cultura viscuda, sostinguda per entitats i persones que hi dediquen temps i ganes, sovint de manera anònima. 

Però la identitat del poble no només es construeix celebrant-la; també parlant-la i pensant-la col·lectivament. En aquest fil s'inscriuen les audiències públiques de barri, als dies 9, 10 i 11 de febrer de 2026 a la Sala Carquefou de l'Espai d'Arts Escèniques, àmbits d'escolta directa, on la ciutadania pot conèixer projectes que l'afecten, opinar i reaccionar en el mateix moment. Sense filtres. Cara a cara. També això és cultura democràtica i comunitària.

Quan marxen persones com el Quico o el Damon, el poble no es perd, però pot empobrir-se si no hi ha relleu. Per això, més que mirar enrere amb nostàlgia, cal continuar practicant allò que feien possible: la participació, la festa, la paraula compartida. L'Alellisme. Que aquestes línies serveixin d'humil homenatge, agraïment i, alhora, de recordatori que la identitat d'un poble es construeix cada dia, entre tots.