Volíem parlar de la trobada amb Medicus Mundi i l'Associació de Projectes Solidaris al Sàhara, dels projectes que financem des de Cooperació Internacional. També de la Verema i l'homenatge que el Casal d'Alella va dedicar a l'amic Jesús. Però ara ens costa escriure sobre res més.
L'Olga, veïna de l'Hospitalet, es va suïcidar cinc mesos després de ser desnonada del pis on havia viscut més de vint anys. Tenia 54 anys i dues filles. Les entitats que la coneixien denuncien que perdre casa seva va ser determinant en un patiment que havia fet visible. Una mort així no té una sola causa. Però tampoc podem parlar d'aquell desnonament com si fos un tràmit sense conseqüències. El que li va passar se'ns assembla massa a un assassinat, encara que cap jutge no l'anomeni així.
Pocs dies després, a Madrid, la Mari Carmen, de 87 anys i amb una discapacitat del 50%, va sortir en llitera de la casa on havia viscut setanta anys. La van desnonar malgrat la protesta de centenars de veïns. La propietat li reclamava 2.650 euros al mes, més de cinc vegades els 500 que pagava fins aleshores. El procediment tenia empara legal. Aquells veïns sabien que això no el feia just.
L'Olga i la Mari Carmen tenen nom, i per això les seves històries ens obliguen a mirar. El novembre de 2025, el Síndic de Greuges va comptar 6.724 persones vivint al carrer o en assentaments als municipis que van respondre al seu qüestionari. I no és tot Catalunya. Darrere de cadascuna hi ha una història que potser no serà notícia.
El sector de l'acció social també s'està mobilitzant contra la precarietat i per l'equiparació salarial amb el personal públic. Són les persones a qui demanem que atenguin les famílies quan tot trontolla. Defensar-les és decidir quina ajuda trobarà algú a l'altra banda de la porta.
Des dels ajuntaments podem fer créixer l'habitatge assequible, intervenir abans d'un desnonament i garantir que els serveis socials tinguin mitjans per atendre les persones. No som els únics responsables de posar límits a l'especulació amb l'habitatge, ni de les condicions en què es presten les cures. Però ens toca fer tot el que és a les nostres mans i exigir a les altres administracions que també ho facin. Si veiem persones perdre casa seva o no poder pagar un lloguer i ens limitem a assenyalar qui té la competència, ens convertim en còmplices. I si els qui fan negoci amb aquesta necessitat no ens troben al davant, haurem deixat massa sola gent com l'Olga.legats, amb la festa, plegats un nou curs que es preveu agitat.