L'exposició M'empasso pols quan beso la terra de l'artista Cristina Calderon parteix del llibre homònim de Maria Oleart per traçar un recorregut que connecta paisatge i memòria, pèrdua i latència, erosió i rebrot. Aquest vincle no és nostàlgic: és un exercici de mirada atenta i de relació ètica amb el territori.

L'escriptura de Maria Oleart—fragmentària, orgànica, sensible— ens interpel·la des de la pell de la terra. Un gest d'arrelament que es desplega en paisatges invisibilitzats, sabers menuts, silencis carregats de sentit. No hi ha distància entre l'escriptura i el territori: Alella, el Masnou, el Maresme hi compareixen no com a escenari, sinó com a cos viu, habitat. Per a Oleart, el paisatge no és una imatge a contemplar, sinó una carn ferida que recorda, que resisteix.

És en aquest territori —poètic, polític i profundament material— que Cristina Calderón situa la seva pràctica artística. El primer gest formal de l'exposició és la construcció de maquetes —estructures precàries, fetes amb cartró, fusta, llum— que convoquen una estètica del marge. Són formes mínimes, gairebé rudimentàries, que remeten a una memòria rural en procés d'esborrament. Activades per dispositius òptics senzills, aquestes peces evoquen el llenguatge del cinema experimental i el teatre d'ombres. No són representacions mimètiques de llocs reals, sinó metàfores visuals d'un paisatge esborrat pel progrés. Un paisatge que conté encara una memòria latent, una resistència callada. Aquests fragments d'espai habiten la zona grisa entre l'abandó i la fertilitat. Són formes de vida no hegemòniques, latents, que escapen al relat dominant.

En paral·lel, es mostra la digitalització d'aquestes mateixes maquetes mitjançant renderitzacions amb programari 3D. La transformació no és només formal, sinó conceptual: del volum tangible passem a una navegació immaterial, a una pell de paisatge que ja no és terra sinó superfície. La nova representació permet endinsar-se dins d'aquest territori abstracte, traspassar-ne les capes, explorar-ne les costures. Aquest gest és també una metàfora: besar la terra no és només un acte de reverència, sinó de penetració, d'escolta profunda. Més enllà de la representació, aquestes peces obren una nova forma d'atenció —una immersió que qüestiona la nostra relació amb la terra, amb la memòria i amb les eines que les modelen.

M'empasso pols quan beso la terra és, en essència, una proposta d'atenció. Una exposició que beu de la literatura però també de l'ecologia política i de les estètiques postindustrials. Un paisatge que no s'ha rendit. Una terra que, tot i la ferida, encara batega.

www.cristinacalderon.cat
@ cristinacalderon___