Hi ha llocs que no són només parets, sostres i metres quadrats. Són memòria. Són paisatge. Són aquella part del poble que ens recorda d'on venim i què no hauríem de perdre. La Vinícola n’és un.

Per això preocupa veure com el govern vol convertir una oportunitat en una operació precipitada. Ens diuen que tot està clar i que tot és d'interès general. Però, quan un projecte arriba al Ple, es desestimen les al·legacions en bloc i els informes s'incorporen a última hora, la sensació no és de projecte madur. És de projecte empès.

Alella no pot tractar la Vinícola com una peça d'intercanvi. No pot vendre patrimoni a canvi d'edificabilitat sense explicar què guanyem, què perdem, quin impacte tindrà i quin model de poble consolida. Perquè no parlem només d'un edifici: parlem de mobilitat, aparcament, habitatge, espai públic i confiança.

I aquí hi ha una qüestió clau: els pisos de promoció privada sí que tenen camí, calendari i ubicació. Seran la primera realitat visible en les plataformes d'aparcament. En canvi, els habitatges públics que se'ns presenten com a contrapartida no tenen ni data clara ni ubicació definida. Primer el formigó privat; després ja veurem.

El govern torna a confondre avançar amb córrer. Quan es corre massa, el poble queda enrere. La participació no pot ser un tràmit decoratiu. Les al·legacions no poden ser una molèstia. I el planejament urbanístic no pot ser un relat tancat abans d'escoltar.

Nosaltres diem sí a preservar la Vinícola i convertir-la en un espai viu, públic i útil. Però diem no a fer-ho així: amb presses, ombres i més preguntes que respostes. El risc és clar: que allò que havia de ser de tots acabi servint per justificar una peça de formigó al centre.

Alella necessita projectes que sumin, no operacions que ens canviïn el paisatge sense demanar-nos permís.

Junts millorem Alella