Durant molts anys vaig ser pintor de grafiti. La meva zona d'acció era sobretot Badalona, encara que algun rastre també vaig deixar a Alella. Vaig pintar a la riera, sota el pont de l'autopista, i al half de l'antic skate, on avui hi ha el parc Gaudí. Potser alguns encara els recordeu. No els busqueu… fa molts anys que van desaparèixer.

I està bé que sigui així. Aquelles pintades tenien permís de l'Ajuntament, però mai vaig esperar que fossin eternes. L'art urbà conviu amb aquesta temporalitat. L'efímer no resta valor a una peça, forma part de la seva naturalesa.

Potser per això no em va resultar indiferent veure desaparèixer els murals de la plaça d'Antoni Pujadas, nascuts de la Mural Jam impulsada per joves del poble ara fa dos anys. També ells sabien que eren efímers. El debat, doncs, potser no és si havien de ser eterns, sinó què fem amb l'espai que havien aconseguit obrir.

Ara aquella paret explica una altra història: la vinya, la Verema, la pagesia i la memòria d'Alella. Però... l'art al carrer no sempre ha de ser amable. Pot agradar-nos o no, interpel·lar-nos, incomodar-nos o fer-nos dubtar. Donant espai a les expressions que sabem que no molestaran, correm el risc de convertir l'art en pura decoració.

La Mural Jam va demostrar que a Alella hi ha joves disposats a crear i transformar l'espai públic. A Nova York, aquella expressió dels joves dels setanta acabaria transformant la cultura visual de mig món. Creiem que és el moment de trobar un espai millor i amb més valor. Les graderies i els murs de la pista exterior del poliesportiu podrien ser un espai estable per a un art que, precisament, no ho és. Recuperar periòdicament la Mural Jam, mirariem com fer-ho d'acord amb els artistes, documentar cada intervenció i deixar pas a la següent. No preservar els murals i sí l'espai per poder pintar-los.

Escoltar el veïnat és imprescindible, però conviure també significa entendre que l'espai públic pertany a generacions, sensibilitats, criteris i formes d'expressió diferents. La memòria ens explica d'on venim, però un poble també necessita no saber encara què hi haurà pintat demà. Alella té prou parets per explicar d'on venim i deixar que algunes altres ens preguntin cap on anem.

Aquest setembre, la Festa de la Verema tornarà a omplir els carrers i inaugurarà oficialment el nou mural. El debat que l'ha envoltat no pot menystenir l'obra de Roc Blackblock, que mereix ser mirada i celebrada. Us convido a fer-ho i a començar plegats, amb la festa, plegats un nou curs que es preveu agitat.