El paisatge d'un poble no és només allò que es veu des d'un mirador. És la suma de carrers, comerços, veus, olors, costums, campanes, converses i maneres de viure. És allò que fa que, quan tornes a casa, sàpigues que ets a Alella i no en un decorat intercanviable de qualsevol altre lloc.

Per això preocupa, i molt, veure com ens estan canviant el paisatge. El paisatge urbanístic, amb una febre constructiva que alguns volen disfressar de progrés. El paisatge comercial, on els comerços de sempre van deixant pas a propostes impersonals, globals, repetides, sense arrel ni memòria. El paisatge dels serveis, cada cop més industrialitzat, més pensat per consumir ràpid que per viure millor.

I també ens canvien el paisatge humà. Abans coneixies els veïns i veïnes, sabies qui era qui, comparties plaça, forn, carrer i conversa. Ara correm el risc de convertir-nos en una postal bonica però buida, plena de gent que passa, però amb menys gent que s'hi queda de veritat.

El paisatge tradicional també s'aprima. La benedicció del primer most, les festes pròpies, les petites coses que semblen antigues però que expliquen d'on venim, van cedint espai a activitats sense personalitat, importades, fotocopiades, pensades perquè encaixin a qualsevol municipi. I un dia, ves a saber, potser ens diran que les campanes molesten a la nit. No seria estrany: quan es perd el vincle amb el poble, tot allò que feia poble acaba semblant una molèstia.

Alella no pot resignar-se a ser la Barcelona turística, el Lloret de torn o qualsevol altre lloc sense ànima. Créixer no vol dir desfigurar-se. Modernitzar-se no vol dir perdre la memòria. Som molts els convençuts que aquest no és el camí. Encara hi som a temps, si posem Alella per davant de tots. I això també vol dir defensar la nostra identitat, sense complexos.

Junts millorem Alella